No sé si realment em puc creure l’IPC que ens anuncien des d’Estadística o, més ben dit, l’indicador avançat de la taxa interanual del maig. Si me’l crec, resulta que cada cop som més pobres. L’augment publicat per aquest any va ser del 3,3%, i els que vàrem poder augmentar els nostres rebuts aplicant aquest increment pensàvem que estàvem “salvats”. Ara mateix resulta que l’increment és ja del 6,5 %; o sigui, que de “salvats”, res de res. I ja no parlo dels que no podien aplicar aquest increment ni dels assalariats que no van tenir cap increment. Tampoc estaran “salvats” aquells que vegin incrementat el seu salari amb el 3,3 % anunciat per al mes de juny. Això si les empreses ho compleixen, evidentment. Que aquesta ja és una altra història. Tampoc em serveix de gaire la “tranquil·litat” demanada des de Govern adduint que la inflació subjacent, que no té en compte ni carburants ni aliments frescos, és del 2%, atès que aquests són els principals culpables de la despesa. Aquesta no és, per tant, cap dada esperançadora. El que sí que sé perfectament és que cada cop hem de viure amb menys diners. Tampoc em consola que aquest increment encara no sigui el definitiu, ja que tot em fa pensar que encara augmentarà més. No queda més remei, doncs, que estrènyer una mica més els cinturons o esperar que ens toqui la loteria, la Bonoloto o el que sigui... Encara que per regla general jugar a qualsevol mena d’apostes sol costar encara més diners. Només ens queda que, amb una mica de sort, els russos fotin el camp d’Ucraïna i els preus es tornin a normalitzar. Encara que, segurament amb això tampoc no n’hi hauria prou.