Darrerament les meves filles i les seves circumstàncies em donen matèria per escriure aquestes ratlles; coses de l’edat, suposo. Les onades de calor han vingut per quedar-se i ens toca patir-les. Encara que, com en tots els àmbits, hi ha graus i graus de “patiment”. No és el mateix treballar en un espai tancat amb aire condicionat –deixant de banda les friccions que puguin sorgir entre calorosos/es i fredolics/ques– que fer-ho sota un sol de justícia o una xafogor asfixiant. A elles malgrat suportar la calor força bé, se’ls està entravessant. Estudiant a casa sota un ventilador i anant o tornant de la universitat, la petita no pot amb la seva ànima. El curs ha estat dur, ho sé. Encara que el que pitjor porta són els amics que ja han acabat, un fet que considera un greuge absolutament intolerable! Per la seva banda la gran, que s’està iniciant en la selva laboral, també s’està escalfant. En descàrrec seu val a dir que hi ha un punt de raó. Bregar amb una vintena de preadolescents en una escola és, a banda de feixuga, una tasca complicada. Es queixa i amb raó que després d’estar tancats a les aules, com els hi explica que amb el bat de sol que cau, durant l’esbarjo no poden jugar a futbol, a bàsquet o a cuit i amagar, i que el que han de fer és cercar una ombra i beure aigua. El pitjor arriba, diu, quan exaltats i acalorats s’han de posar en fila per tornar al forn, perdó, a la classe. De cop al bot ha pres consciència que el factor vocacional d’aquesta feina és absolutament determinant. Té clar que professors i monitors estan mal pagats per la tasca que fan i que el període de vacances que tenen, a més de merescut, és curt. Maleïda calor dels nassos!