Tan fàcil que resulta queixar-se a tort i a dret sense mirar si ensopeguem amb l’ull de poll de l’altre, sense ni tan sols aturar-nos a pensar que potser –i només potser– la nostra manera de fer –precisament– és la que fa que passin segons quines coses. Estem instal·lats en la queixa. Ei, que encara no m’heu solucionat el problema aquell... Ei, que això no ho fas prou bé; ei, que em fas perdre temps, ei, ei, ei... Sempre amb el murri a la boca. Amb el gallet fluix per a l’exabrupte, la desqualificació, i per activar el ventilador. Perquè el que costa és fer coses, i ja em diràs tu qui s’arrisca a equivocar-se. El problema, però, és que l’infern és ple de culpa aliena. I així anem, sense acceptar les pròpies responsabilitats sobre tot allò que ens passa. Ei, que jo ja pago el foc i lloc, no cal que reculli tifes del carrer, que tregui la neu de davant de la porta de casa, que tingui cura de les coses de tots. Ei, que jo no tinc la culpa de no tenir estudis, que els meus pares no em van collar prou, i ara amb 40, a veure qui ho reprèn... i si no prospero és perquè sempre hi ha qui té més contactes, no té pas res a veure amb el fet que jo rendeixi poc i justegi a l’hora de presentar comptes de la feina feta. Ei, que jo no vaig a votar, perquè no puc –o perquè no vull, perquè mira que pot votar gent a la CASS i ni un 3% no hi va anar. Ara bé, per queixar-nos de les pensions, de les baixes i les retallades allà estem. Com un clau. Perquè tot va malament perquè ningú no fa res per canviar les coses, que fa molta mandra. Perquè la culpa és molt lletja i, al final, sempre és dels altres.