Al nord un gegantí rellotge solar al cim de la muntanya; al nord-est un pont tibetà quilomètric i una passarel·la penjada d’un roc; a la vall central en construcció unes fonts de llum al Valira, i a l’est en projecte una remodelació de les Pardines que contindrà propostes arquitectòniques, paisatgístiques, de lleure i d’entreteniment... tot plegat, diuen, per donar una oferta que atragui el turisme relacionat amb la natura i tots amb la voluntat de ser “un punt de referència del país”.
Diuen en els seus discursos que tots ells són –o seran els que encara no s’han executat– sostenibles, que posen en valor el nostre patrimoni natural, però el que realment succeeix és a la inversa: de tant voler vendre el nostre patrimoni natural el que fan és degradar-lo per l’afluència massiva d’aquest suposat turista amant de la natura que es vol captar. Ja hem constatat que en alguna d’aquestes propostes en funcionament de fa uns quants anys han hagut de posar límits a l’accés.
El que tenim, el que projectem i tindrem, és ferralla als cims i una erosió de l’entorn natural que amb el pas del temps esdevindrà irreparable, una petjada profunda incorregible. Aquesta és l’herència que deixarem per l’obsessió quasi malaltissa que ens persegueix de fa dècades, la filosofia en què es basa la política turística –ja sigui impulsada des del Govern o des dels comuns– que no és altra que vendre’s Andorra a trossets, com un parc temàtic qualsevol i no com un país amb una identitat única, pensant-lo a llarg termini.