Europa està exultant, oi tant! Aquesta setmana ens ha vingut a veure l’oncle Sam personalment, en persona. Quin goig que feien caps d’estat i presidents, donant-se cops de colze per sortir a la foto amb en Joe Biden. Madrid era una festa -a qui carall l’importa la ciutadania, si la cosa era per un bé major-. La dopamina ha dut els nivells d’excitació del personal a cotes inimaginables fa quatre dies. Fins i tot Pedro Sánchez, el cap de govern de l’estat espanyol, ha demanat incrementar el pressupost militar, quan havia postulat per la desaparició del ministeri de defensa! Deu ser per allò de la fe dels conversos. Un procés semblant al que l’any 1986, el llavors president Felipe González, que també era socialista -concepte, aquest, que s’està degradant a marxes forçades-, es va empassar l’OTAN pel recte amb un referèndum i sense manies. El millor, però, està per arribar. Als EUA la visita de Biden al vell continent, trasllat de la bèstia inclòs -the beast, el cotxe oficial del POTUS-, els ha sortit més que regalada, a tornar. Passada l’excitació del moment, Europa haurà d’assumir l'enorme cost d’aquest renovat vassallatge. Brandant l’OTAN com a vareta màgica, Estats Units ha recuperat múscul militar i econòmic al tauler del món. Cas que la Unió Europea mai albirés esdevenir un actor de pes en aquesta partida, Biden li ha fet escac i mat amb el mateix somriure que deu fer als seus nets. Exagero? Frivolitzo? Bàsicament, intento no pensar gaire en l’abisme a què ens aboca el conflicte ucraïnès i l’escenari bèl·lic que s’està ordint d’un costat i altre. Algú ha dit guerra? Anar-hi anant, que feia la cançó.