Aquests dies, molts joves del país s’enfronten a una de les primeres decisions transcendentals que prendran al llarg de la vida. Escollir els estudis universitaris que marcaran –sens dubte– el seu futur professional, però també vital. Tanmateix, n’hi ha que –per diversos motius– no podran escollir com voldrien. Sigui perquè els resultats no acompanyen les expectatives, sigui perquè els recursos familiars no permeten el cost que implica que un jove estudiï fora del país- –no en parlem prou d’això–, d’altres perquè les seves preferències i inquietuds ja fa dies que els han orientat vers altres camins, igual de vàlids i legítims, i d’altres continuen vivint una infantesa artificial. L’arribada a la majoria d’edat marca un abans i un després, que coincideix, per norma general, amb l’emancipació universitària per als joves que poden i volen continuar la seva formació acadèmica. Joves que han de decidir a correcuita què volen fer amb la seva vida quan ni tan sols saben gaire bé de què va això de la vida. Decisions que durant massa temps s’han pres en funció dels resultats acadèmics –els bons a ciències, les noies a lletres–. Tries que determinaran el seu barem salarial, el tipus de persones amb les quals s’envoltaran, la manera de vestir, les rutines i ambicions que d’una manera o una altra es vinculen a cada professió. Per això són moments en què l’angoixa i el neguit se superposen a les ganes de provar les ales. Afortunadament, en la majoria de casos hi ha segones oportunitats per repensar qui o què volen ser en un món canviant i un punt boig. Fins i tot per als qui ja som grans.