Un cop acabat el curs escolar, unes quantes desenes de docents esperen a la vora del telèfon amb els dits encreuats i una mica de nervis que els truquin per confirmar si l’any vinent segueixen tenint feina o no. Molts fa temps que passen per aquest suplici cada estiu i jo, sincerament, em quedo esparverat quan els sento dir que porten anys (vuit, deu, dotze...) treballant en el sistema educatiu com a eventuals (o interins, que en diuen ara). Si mirem al portal web d’Educació, veurem que un treballador públic interí és aquell que és “nomenat per acomplir, amb caràcter temporal, funcions pròpies de funcionaris o treballadors públics de caràcter indefinit”. Personalment, entenc l’interinatge o l’eventualitat com quelcom provisional i limitat en el temps, i no com el sistema per disposar de treballadors qualificats ad eternum sense la necessitat d’haver-los de contractar com a fixos. Algú que fa un lustre o una dècada en la mateixa plaça del sistema educatiu no és un substitut temporal, és algú que fa una feina estructural dins el sistema i que se’l necessita sí o sí. Ara bé, el mateix sistema és tan pervertit que, malgrat aquesta dependència que té l’administració del docent, no actua de rebut reconeixent-li els drets laborals que li pertocarien. Això implica que molts docents hagin de renovar d’any en any i que hagin de posposar alguns plans de futur per la incertesa de no saber si aquesta necessitat temporal acabarà demà o d’aquí a quinze anys. Potser caldria replantejar aquesta disbauxa i reconèixer la feina del professorat que diàriament està a peu d’aula mentre la nostra administració els brinda un tracte que hauria de fer posar vermell més d’un.