Confesso que he estat seguint Supervivientes, el reality de Mediaset (Tele5, etc.). No ho dic per disculpar-me, res més lluny de la meva intenció. Cadascú és lliure de xutar-se en neurona el que li vingui de gust, voluntàriament, clar. L’espectacle m’ha fet pensar en què hem convertit la nostra societat. No, no va per a vostè, que forma part de la immensa minoria que mai no s’ha mirat ni aquest, ni cap altre reality. Anem tan sobrats de tot que a algú, en algun lloc, en un moment d’inspiració se li va ocórrer que a la televidència li agradaria veure personatges més o menys públics, coneguts, populars o importants aïllats al Carib passant-les magres. Homes i dones havent-se de buscar la vida per poder alimentar-se, davant les càmeres que, convenientment manipulades, transmetran les seves penúries i dissorts als espectadors, àvids per veu- re’ls patir. No és sobrer dir que el format ho ha petat en més de 50 països d’arreu del (1r) món, des de fa un munt d’anys (Viquipèdia dixit). La telerealitat té èxit, triomfa; contràriament a la realitat, que se’ns fa insuportable d’admetre i encara més, veure. Per molt barata que aquesta darrera sortís -parlant en termes de producció audiovisual-, l’emissió de la realitat només l’acceptem als espais informatius, en dosis concentrades i filtrada. Certament, costa imaginar-se emissions d’aquesta durada sobre immigrants que intenten salvar, grimpant o nadant, alguna de les tanques amb què protegim el nostre privilegiat modus vivendi. Al cap i a la fi, són éssers anònims, pàries de la terra, estranys per a nosaltres, no?