Quan va petar la bombolla immobiliària l’any 2008 el país es va veure abocat a una crisi les conseqüències de la qual molts encara pateixen ara. El desenvolupament d’un país basat quasi exclusivament en el creixement urbanístic, i per tant el diner provinent del totxo, conjuntament amb la caiguda de Lehman Brothers ens va fer entrar en un túnel de dos carrils pels quals circulava una doble crisi: la mundial i l’estructural de país.
Aleshores, i amb els successius canvis de Govern que es van produir en pocs anys, ens van dir que el país havia d’aprofitar la vicissitud del trasbals i fer les reformes necessàries perquè, quan es tornés a recuperar l’economia, Andorra estigués ben situada a la línia de sortida. Els que manaven ens van parlar que s’havien de fer canvis sobretot en el model econòmic, adaptar-lo amb perspectiva de futur, homologar-nos amb Europa, transformar l’oferta turística en més qualitat i, suposadament, per tot això van fer un seguit de modificacions legislatives. Recordaran tot el gruix de lleis que es van aprovar en poc temps, sobretot en l’àmbit financer i en el d’obertura estrangera.
I ja ho veuen vostès, només catorze anys després ens trobem pràcticament igual: a punt de tornar a caure al pou, amb un creixement urbanístic sense límits, una inflació desbocada i unes lleis que, de ser la gran esperança, han passat a ser el gran problema una dècada després: una inversió estrangera que permet l’especulació urbanística, una llei del sòl caduca i obsoleta, i l’eterna necessitat de reformar la legislació que regeix les finances comunals. Doncs així estem, donant voltes a la roda del hàmster.