Els debats parlamentaris són, per als amants de la política, com droga dura. El “debate del estado de la nación” que ha viscut el Congrés del Diputats espanyol després d’uns anys sense fer-se ha tornat a posar en primera línia els grans temes de l’actualitat: la forta inflació, la guerra d’Ucraïna, l’habitatge, la immigració… Amb una posada en escena estudiada, els líders dels diferents partits han aprofitat per treure múscul i marcar el seu propi rumb polític en una època de derives i indefinicions. Pedro Sánchez començava dient que no repassaria la feina feta els darrers anys, fer la llista de fites aconseguides i obviar els fracassos acostuma a ser l’eix de la majoria de debats. En aquesta ocasió, però, el president espanyol semblava haver entès que els ciutadans no volen medalles sinó saber què pensen fer els governs per solucionar els problemes que tenen. Per això va anunciar mesures econòmiques, contraposar idees i definir la ruta a seguir els propers mesos. De l’oposició s’espera crítica, però també idees diferenciades i pròpies a banda de tocs d’efecte i bales de la tanca de Melilla que sobraven més que res. L’estratègia i els girs ideològics en aquests debats serveixen per ressituar els partits i intentar fer canvis de tendència en enquestes i valoracions dels polítics. El problema és que cada vegada aquests debats tenen menys interès per a l’audiència. El d’aquesta setmana ha estat el tercer menys vist des que es mesuren les audiències. El més vist va ser el de 1994 entre el llavors president socialista Felipe González i José Maria Aznar a l’oposició, amb més de 19 milions d’espectadors, una fantasia.