A mesura que avances fora del camí marcat, una nova via apareix sota els teus peus. Així ho deia el sufí Rumi. Tot i que si preferiu veus més properes, Antonio Machado també deia allò de: “Se hace camino al andar”, que vindria a ser una mica el mateix. Només quan ens donem permís per fer les coses d’una altra manera, de sortir d’allò establert i previsible, serem capaços de trobar noves formes de funcionar i de relacionar-nos amb tot allò que ens envolta. Només quan ens posem a treballar, es van generant canvis. Començant per nosaltres. Perquè al final –no ens enganyem–, i torno a manllevar Rumi, pots ser intel·ligent si saps com canviar el món, o ser savi, i començar a canviar tu. L’estiu és un temps de desconnexió que hauria de servir per reconnectar-nos, encara que sembli paradoxal. Per replantejar-nos on som. Si és allà on volem ser i, en cas negatiu, començar a pensar què cal canviar en la nostra manera de funcionar per fer que les coses vagin d’una altra manera. Sí, segurament és més fàcil queixar-nos de l’entorn, de la incompetència aliena i d’un sistema viciat. Tot és cert. Però sobre això no podem incidir. O no gaire. Sobre nosaltres, sí. Som sobirans sobre el que deixem que ens afecti, sobre on decidim focalitzar els nostres esforços, sobre el que mengem, el que escoltem, llegim i comentem. I sobre totes aquestes coses tenim poder –més gran o més petit, però real– per modificar-les a favor del que realment som o volem ser. Camins que es creen a mesura que els transitem. Camins que ens deixen un repunt d’incertesa i vertigen. Però és que si no és per això, per a què vivim?