El problema de la gent que et resulta antipàtica perquè sí –per una simple qüestió epidèrmica– és que t’impedeix sovint anar més enllà de la superfície, amb tot allò de pèrdua –més o menys conscient– que suposa. Em passava amb Lluís Llach, em passava amb Bob Dylan. Personatges que s’han construït una cuirassa que molt possiblement no sigui gaire significativa del que són en realitat. Suposo que, al capdavall, a aquestes alçades els és ben bé igual el que la gent pensi d’ells. Caiguin bé o no. Ben cert és que facis el que facis, agradaràs o deixaràs d’agradar a parts iguals –i si no li caus malament a ningú, preocupa’t. Amb els anys, més enllà de la deriva conservadora i petitburgesa, constato que la visceralitat suposa una despesa inútil d’energia. La qual cosa, més enllà de pau mental m’ha reportat la possibilitat d’acostar-me als altres més enllà de la urticària preventiva. És el cas de Dylan. De qui tot just ara començo a entendre per què li van poder donar el Nobel de literatura. Tot just començo. Més enllà de la qüestionable qualitat musical, els tics, els desplants i les mancances vocals, les lletres de Dylan ens obren les portes a un univers de lucidesa molt necessari. Poemes, escrits i reflexions del temps que ens ha tocat viure. D’un temps canviant i ràpid, en què les antigues maneres de fer s’esgoten per moments, malgrat continuem entestats a creure que res canviarà per sempre, que en el fons tot sempre serà igual. Que còmodes són les velles sabates estripades. Els temps estan canviant, i els poetes urbans fa anys que ens ho diuen. Aquest és el valor de l’art.