Els sondejos en política són capaços de provocar autèntics sismes dins les formacions.
En funció dels resultats de les cobdiciades enquestes d’opinió, que serveixen per coses tan variades com veure tendències de mercat, avaluar popularitat o proximitat dels càrrecs públics, l’acceptació de noves propostes o preveure resultats d’uns comicis, es pot moure tot.
L’ascens i caiguda dels líders acostumen a venir precedits d’aquests termòmetres de l’opinió pública que s’utilitzen per, en clau interna, fer els moviments oportuns: canviar peces d’un govern, redefinir aliances o posicionaments ideològics o escollir un nou candidat... El bo d’aquests sondejos, però, és que són tan volubles i variables com modificables i que el que funciona avui pot deixar de fer-ho demà. No en va hem vist com prometedores figures destinades a convertir-se en els protagonistes del futur queien en el més absolut oblit, i com defenestrats naturals arribaven a presidir governs. El problemàtic d’aquesta dependència al sondeig i a les valoracions contínues del públic és que sovint paralitzen projectes o dilueixen iniciatives per por a perdre percentatges i acaben condicionant sobre manera les decisions en unes administracions, de per si lentes i feixugues, en què les transformacions i els canvis són difícils. A més, l’opinió pot canviar completament d’un dia per l’altre, amb una declaració fora de to o un desencert. Suposo que és el que comporta estar interconnectats i constantment sota la pressió d’allò públic i sotmesos a la tecnologia del futur.