Una de les qüestions calentes d’aquest estiu -sense voler menystenir l’onada de calor- és l'assumpte de l’habitatge. Vaig posar-me a donar-hi voltes quan, fa pocs dies, vaig veure penjat un cartell de pis en venda (de 184 m²) a l’edifici nou de trinca que toca paret per paret amb el casino. Des de la base que a Andorra llogar un pis és un problema real i una tasca quasi impossible per a una bona part de la població -de comprar ja no en parlem-, sindicats indignats i propietaris irritats han dit la seva sobre el posicionament de les autoritats parroquials i nacionals al respecte. Tothom es queixa i ningú no està content. Per no posar-se, no es posen d’acord ni en el nombre d’habitatges buits que romanen fora o dins del mercat (de lloguer) i que podrien ajudar a pal·liar la seva falta. Les possibles mesures que es plantegen no són del gust dels receptors a qui van dirigides. El principat de Mònaco ha esdevingut un exemple incendiari, usat amb molta frivolitat per diversos actors públics, a banda d’un fefaent desconeixement del context, situació i condicions laborals d’aquella meca del luxe i l’opulència. De Mònaco ens separa quelcom més que no tenir mar, princeses glamuroses, o gran premi d’F1, per dir-ne tres elements coneguts per tothom. I el futur casino tampoc no ens hi aproparà. És cert que aquest assumpte -l’habitatge, no el Principat monegasc- és un problema que es dona en moltes àrees turístiques ben properes d’Andorra, però això no és raó perquè no s’implementi una política nacional d’habitatge coordinada i amb sentit comú. És el que hi ha: uns en diem especulació, altres, oportunitat de negoci.