És curiós que dues dècades després de la implantació de la col·loquialment anomenada Llei del sòl i dels plans urbanístics parroquials, ens adonem ara que cal reflexionar sobre el ritme de creixement, i que aquest sigui harmònic i ordenat, o bé fins i tot rumiar d’aturar-ho tot en sec. També és curiós que tot i que la construcció deambula desbocada, amb gran demanda i a l’ensems amb uns costos salvatges i incontrolats, l’oferta d’apartaments de lloguer sigui una aventura impossible, una epopeia il·lusa, una creu! El problema de l’arrendament d’habitatges és complex i dependrà de molts factors, amb els paràmetres i hipòtesis que l’Administració i el poder polític li apliquin arbitràriament. La pedra filosofal restarà sense resoldre, si entenem que la vivenda és conceptualment i simultàniament un bé de consum i també un producte financer. De moment, penso que amb un excel·lent criteri, dos comuns i un grup polític nounat mediten aplicar frens a la construcció. Cal actuar, però, amb prudència, ja que aquest motor econòmic aplega i implica moltes ànimes. No obstant això, des dels comuns, que no oblidem que tenen les competències en urbanisme, cal definir i catalogar quantitativament els recursos disponibles: aigua, clavegueres, xarxes, mobilitat... Penso que aquest exercici hauria d’haver estat prioritari per repartir a continuació l’ús, atribucions i densitat del territori, perquè hi ha una regla bàsica predominant que ens obliga a acceptar que un nucli, una ciutat, s’han de dissenyar en funció dels recursos de què es disposa i que d’aquests cap és il·limitat.