Arribat l’agost sembla que els bioritmes que ens mouen, que impulsen el nostre món, s’alenteixin. Els mitjans de (des)informació, si vostè és dels que en guaiten, experimenten una curiosa transmutació, esdevenint catàlegs, per no dir àlbum de fotos, de vacances. Una munió de notícies intranscendents i fresques -malgrat la calorada- ocupen l’espai mediàtic amb la descarada intenció de fer-nos creure que l’estiu no només és aquí, sinó que torna a ser com els d’abans de la pandèmia. Malgrat saber que és un miratge i sovint maldestre, encara que només sigui per una estona, tots ens empassem l’ham, deixant que el nostre cervell ens enganyi; més ben dit, autoenganyant-nos. Una mostra fefaent que la cosa funciona són els butlletins oficials de final de curs. Abans de penjar el cartell de tancat per vacances, Governs, Parlaments i tutti quanti a l’administració aprofiten per encabir-hi tot un grapat de lleis, disposicions, reglaments, modificacions i altres mesures de tota índole i àmbit que, amb el personal distret fent-se passar la calor, ni de de bon tros generen l’enrenou i l’oposició que es produiria si estiguéssim al cas. Hom es podria resignar si una vegada reiniciat el curs, reprès el pols a la realitat, aquesta mena d’efecte estiuenc s’esvaís i la ciutadania es posés les piles per fiscalitzar l’activitat/inactivitat i, arribat el cas, exigís fins i tot que els elegits facin la feina per a la qual -suposadament- han estat escollits. Hi ha moments, però, que un te la sensació que tot està calculat, molt ben calculat, i que l’agost dura dotze mesos.