Sempre he pensat que els idiomes estan fets perquè la gent s’entengui. Per això és bo saber-ne. Per poder interactuar, per comunicar-nos. Tanmateix, creure que els idiomes són només un vehicle comunicatiu és quedar-se curt. Molt curt. Perquè a través de la llengua, més enllà de trobar els codis que ens permeten conèixer l’altre, podem descobrir una manera de concebre el món i de relacionar-nos-hi. El nostre idioma és aquell en què estimem, en què trobem un recer emocional, en què reneguem i en què somiem. Són les nostres arrels, la nostra cultura i una part indestriable de la nostra identitat. Quan parlem el nostre idioma és quan arribem a casa. Però d’un temps ençà, parlar català a casa és cada cop més complicat. Perquè no ens entenen. Conec la conjuntura. Hi ha mancança de mà d’obra i les condicions laborals a Andorra no són les que havien estat. La rotació de personal és molt alta, i a més, no hi ha cap obligació real i efectiva de preservar l’idioma. Malgrat iniciatives fantàstiques i útils- per qui les vulgui fer servir- com els centres gratuïts d’autoaprenentatge- és cada cop més habitual trobar cartes de restaurants farcides de faltes d’ortografia, cartells a les botigues en castellà, espectacles pagats amb diner públic en anglès, funcionaris castellanoparlants i l’atenció al públic amb deix més propi de l’hemisferi sud que del Pallars. Tenim el que ens hem guanyat a pols. Canviant d’idioma, i adaptant-nos a l’altre sistemàticament, sense veure que la renúncia sistemàtica, ens ha abocat a un país en què el català es menysté obertament, i on els seus parlants som ignorats.