Si van de vacances aquest estiu a una destinació catalana, sigui quina sigui, i per més remota i mal comunicada que estigui amb el món, segur que s’hi celebra un festival. I és que, durant l’estiu, sembla que qui no organitza un festival no és ningú i, encara pitjor, sembla que no estigui a l’altura dels turistes que han tingut a bé d’anar a cremar els estalvis d’hivern a casa seva. Amb les propostes turístiques acostuma a passar sempre el mateix: primer, uns quants tenen la idea i fan quelcom interessant i especial; després es popularitza en excés i tothom fa al mateix, fins al punt de diluir-se l’interès i de ser una part més de l’oferta obligada per als turistes. Al final, a qualsevol lloc munten quatre concerts, fan un cartell una mica arregladet i ja tenim el millor festival del món mundial. En realitat, però, quan hi ha tanta oferta, la qualitat no és la mateixa i en alguns casos fa una mica de pena i tot. Crec que la gràcia d’un festival és que sigui únic (per programació, entorn, fil conductor) i això no passa en tots els casos; ni tampoc el nom fa la cosa. És com les festes majors, si cada poble en té una, l’únic que li atorga un caràcter especial és quan se celebra la nostra, si no, si fa no fot, totes són igual. I, evidentment, quan acaba l’estiu acaben els festivals. És evident que el bon temps convida a fer activitats a l’exterior i que durant la resta de l’any és més complicat, però que les activitats culturals del país es facin només per entretenir els turistes, sense comptar en els deu mesos en què també viu gent allà, fa una mica de ràbia. Al final, potser sí que més val que ens empatxem ara de festivals, perquè fins l’any que ve passarem gana.