Quan els astres s’alineen vol dir que poden succeir coses i així ha estat: acabem de deixar una cruel i desconeguda pandèmia, tot i que aquesta encara fueteja per recordar-nos que no fem net del tot. La societat civil, les empreses i particulars van recuperant-se lentament i titubejant d’aquest malson, submisos en una espècie de letargia, quan l’últim tsar rus decideix envair manu militari la seva veïna i exsòcia Ucraïna que tonteja amb l’OTAN, després de vuit anys d’estira-i-arronsa a Crimea i al Donbass. Independentment de la deplorable catàstrofe humanitària, una vegada que Europa pren partit obertament, es confirmen els bloquejos a l’exportació, entre altres, dels cereals i del gas. Des d’Alemanya, penalitzada per haver escollit ésser un país ultradependent del gas rus, Cristine Lagarde, a Frankfurt, decideix alçar els tipus d’interès, encarint automàticament els préstecs i les hipoteques bancàries. Dins d’aquest inquietant ecosistema pervers i interrelacionat, els preus de la cistella de la compra, energia en macro, benzineres i electrolineres, béns i serveis s’enfilen, causant una inflació sense precedents i creant a la pràctica un nou impost encobert a la ciutadania. Governs, patronals i sindicats tenen clar que caldrà augmentar els salaris prudentment, per fer front a aquest sotrac. La meteorologia tampoc ens ajuda amb unes onades de calor rècord que fan perillar les reserves d’aigua. Diu l’optimisme mesurat, però, que després de la tempestat sempre ve la calma... I s’estan estabilitzant alguns preus, però compte amb l’hivern, que podria ser duríssim!