El poder en la seva versió de popularitat, fama o lideratge és una trampa, una il·lusió limitada en el temps, que s’ha de saber gestionar perquè va i bé amb molta facilitat. Els que l’han tingut de company de viatge, alguns amb els que he parlat o als que he llegit, expliquen, un cop alliberats de la feixuga càrrega, que el poder o la fama et dona aliment per a l’ego, incrementant l’autoestima i la sensació d’heroïcitat, alhora que t’atrofia la capacitat de discernir moltes vegades entre allò que brilla del que és bo, els seguidors dels trols. El poder, la popularitat, la fama, embriaguen com els còctels dolços i són efímers, majoritàriament com les borratxeres eufòriques que passen a ser dures ressaques. Venen i se’n van, deixant darrere seu un rastre de frustracions, decepcions i nostàlgies. Diuen els que l’han ostentat o molts d’ells, i coincideixen la majoria, que un denominador comú associat al poder és la traïció, que d’una manera o una altra han viscut, sovint dels més propers, impacients per prendre el relleu.
Llegia l’altre dia la biografia d’un conegut polític europeu que descrivia molt clarament la contraposició de la soledat del poder en la presa de decisions, amb els banys de masses davant de les aclamacions i aplaudiments populars. I afegia la buidor un cop es perd la posició central, i la capacitat d’adaptar-se a la segona línia, com a factor que determinarà segurament els següents moviments a fer. En resum, com diuen: “No és or tot el que lluu.”