El poder canvia el cervell dels qui manen i dels qui obeeixen” (LV. Contra 15/11/17). Eren les acaballes del primer any de mandat de Donald Trump, i qui va ser 45è president dels EUA continua a l’ull de l’huracà mediàtic. Amb la perspectiva del temps transcorregut des que va ocupar el càrrec; que lluny i que ràpid que passa, la frase del neuròleg Peter Garrard és tant o més pertinent. Deia que ser obeït -o creure que ho és- magnifica l’autoconfiança del poderós en les seves pròpies habilitats fins a privar-lo de la capacitat de dubtar de si mateix i aïllar-lo de la realitat. D’això se’n diu síndrome d’Hybris. També afecta els qui obeeixen, que acaben creient més en el que se suposa que “veu” el seu líder, que en el que veuen els seus ulls. Resultat: compartir el deliri reforçant-lo i fins i tot anticipar-se al que “creuen” que ell vol. El de Trump és un cas de manual -a l’assalt del Capitoli em remeto. Ha radicalitzat la divisió d’un país ja trencat i el proper objectiu de la seva fugida endavant, per evitar qualsevol mena de responsabilitat davant la justícia, sembla que és presentar-se novament a la presidència. L’elecció serà el 2024, en termes polítics, demà passat. Els Estats Units són una potència que veu la seva hegemonia mundial amenaçada i, per se, ja centra l’atenció mediàtica; però Hybris no entén en mides ni circumstàncies, només en poder. És, paradoxalment, una síndrome democràtica. Pot atacar qualsevol autoritat, des de la que regeix els destins d’una parròquia -per posar un exemple- fins al president d’un estat, gran o petit. Només cal que el “manador” perdi la perspectiva i el “manat” es deixi emportar pel fanatisme devot.