Ino calla, tu. Ja fa estona que m’estic dempeus rere la caixa. I no hi ha manera, no avança. Seguint la inevitable llei que determina que la cua que no agafis serà la que vagi més de pressa, i que aquella on siguis tu, indefectiblement serà la que es quedarà sense canvi, sense paper per al tiquet o sense el codi d’un o dos productes que caldrà introduir manualment. Pobra caixera. I la clienta que no sé pas què s’empatolla, però que no acaba de pagar la compra. I la cua aturada. I jo que m’espero. Amb quatre paquets a les mans, perquè total per quatre coses no calia agafar un carretó. I mira, em rellisca tot per tot arreu. Mentre no caiguin els ous, rai. Si és que no pots tenir pressa. Com més pressa tens, més a poc a poc avancen les coses. Respira. Com deien els gurus? Viu el moment present. Respira. Lentament i profundament. Mira com avancen les fileres del teu voltant. Com una dansa coreografiada entre pots d’espàrrecs, llaunes de cervesa i bosses de xips. Afina l’oïda, i discerneix els bips dels codis de barres en passar pels lectors electrònics. Les passes nervioses dels nens que estiren la mare per afegir d’amagatotis alguna cosa a la saca. Tanca els ulls i estira el fil de la flaire de suc de taronja vessat al passadís de les verdures, els formatges de la nevera i el pa de la fleca, en un poti-poti que hauria de ser saborós, però que queda en un aiguabarreig de mal digerir. I, de sobte, una empenta. I algú que et crida, que avanci, coi –em diuen. I el senyor del darrere renegant. Total per quatre paquets que duu a les mans. Si és que la gent és impacient de mena.