El visura
Avís groc
Abans, durant l’Antic Règim, quan hi havia una amenaça de tempesta sortia el senyor rector, feia uns asperges i unes jaculatòries a santa Bàrbara des del comunidor o el campaner titular s’esforçava a marcar un toc especial amb les campanes de l’església. Si hi havia sort —o la divinitat es compadia per aquestes mostres de pietat i devoció—, no queia pedra i només plovia, amb més o menys generositat. Un cop vam entrar en la fase descreguda, fins fa quatre dies enviàvem als núvols prenyats coets, amb l’esperança que els cristalls microscòpics de iodur de plata evitessin la formació de calamarsa i salvéssim la collita del tabac, que era com operar a cor obert a un condemnat a mort. Res de tot això funcionava prou bé —o no acabava de funcionar de la manera esperada: si la pedra queia al poble del costat els veïns afectats et podien fotre a la bassa (i amb tota la raó). Ara que sembla que hem desistit de controlar artificialment la precipitació (malgrat els rumors que els científics xinesos hi estan treballant de valent) ens hem de limitar, vulguis o no, a les prediccions acurades i a l’observació en temps real. El Servei Meteorològic ens avisa en color groc, que és tan constant als diaris d’aquests dies com la notícia eterna del motorista accidentat. Als telèfons podem seguir, minut a minut, l’evolució de les tempestes, i fin i tot vibren cada cop que cau un llamp. No hi farem res, però si és que el cel ens ha de caure al damunt, si més no que ens trobi degudament avisats en temps i forma.