A Andorra l’agost s’acomiada amb aigua, i la notícia arreu del món és la sequera i les restriccions (d’aigua). Una sequera que ha encès més alarmes que mai. Fins fa quatre dies ens deien que era una circumstància que, cada x temps, es repetia com una fase més dels cicles naturals. Quan els fenòmens -sigui vent, foc o aigua- s’han radicalitzat i han augmentat la freqüència fugint de cap patró més o menys estudiat, el canvi climàtic ha esdevingut l’estrella. Una estrella tan versàtil que val per explicar-ho tot i, alhora, negar la major. Tot depenent de qui en parli, n’hi ha per a tots els gustos i colors. A banda de la seriositat del tema -que és o hauria de ser la nostra primera i gran preocupació-, arran de carrer el temps continua sent el recurs conversacional tòpic entre tòpics. Segur que vostè recorda com va anar el juliol passat, vam estar vint dies i escaig sense ni un núvol al cel, i amb una calorada, vull dir onada de calor, que deixava la canícula estival en un enyorat joc infantil. Al principi, tots ens congraciàvem del bon temps, que ens permetia gaudir dels vespres i nits compartint temps, espai i beure amb família, amics i altres bèsties de companyia -sense ànim d’ofendre-. Era fantàstic, de Sant Julià a Canillo, la vida era als carrers i terrasses, tot un luxe a muntanya. Ves per on, però, quan la situació es va anar allargant i fent les nits de maldormir, la calor va esdevenir enuig i motiu de preocupació. El que fa falta és que plogui, senties dir; el temps s’ha tornat boig; aquí aquestes temperatures no s’havien vist mai, deia l’altre. Ves per on, són els mateixos que ara remuguen perquè, afortunadament, plou.