Una de les incògnites de la política andorrana ara mateix és l’abast electoral que pot tenir Concòrdia. Per més que la irrupció pugui ser testimonial en nombre de consellers, segur que condicionaran les majories al Consell. Només cal veure què passa a casa dels nostres veïns del sud, on els partits petits tenen força en votacions clau: és el cas de la CUP al Parlament o d’ERC al Congrés de Madrid, per exemple. Tot això, tanmateix, és política-ficció fins a les eleccions. Per contra, el que és política real és l’efecte Concòrdia en els discursos i actuacions d’alguns partits i d’alguns representants polítics. A tall d’exemple, el tema del creixement urbanístic o de la protecció de l’entorn natural han entrat de ple en el debat polític, uns temes que fins ara només eren presents en el xup-xup de les converses ciutadanes i a les xarxes socials. Alguns càrrecs de DA ja han començat a dir que el model actual no és sostenible i que cal posar límits al creixement. Podem pensar que és oportunisme polític, però també la mostra clara que la irrupció de Concòrdia obliga a posicionaments clars en certes qüestions. En política les coses no canvien d’un dia a l’altre, però sabem que els acords parlamentaris entre forces diferents s’assoleixen en el punt mitjà, el punt d’equilibri entre posicionaments. Si un estira des d’Escaldes i l’altre des de Canillo, segurament acabarem a Encamp. Però si un estira des de Canillo i l’altre des d’Encamp, segur que acabem a Meritxell. L’efecte Concòrdia, doncs, pot condicionar en endavant un dels extrems des del qual s’estira i, potser així, el punt d’equilibri que s’assoleixi sigui diferent. Ho veurem ben aviat.