M’enxampa la notícia lluny d’Andorra. En un lloc de difícil cobertura i amb quasi nul·la connexió, un missatge de veu m’informa: s’ha mort el Quillo. És un to profund, el de la veu del Santi, que em paralitza i només em deixa pronunciar renecs. A partir d’aquell moment les vacances es trenquen pel mig, prenen un sentit diferent.
La mort del Quillo és d’aquelles que són especialment doloroses, perquè t’arriben a l’ànima. Home del Puial, implicat en tot allò que fes olor a cultura popular i tradicional, disposat a ser-hi en el que fes falta. Molts fallaires, fossin del col·lectiu que fossin, van aprendre a fer-se la falla seguint les seves indicacions, sobretot en aquells difícils anys noranta quan es desplaçava pacientment per les diferents parròquies per ensenyar i encomanar la passió per les falles. Tota la família fallaire li ha d’estar immensament agraïda, pel que ha fet, pel que ha significat i pel llegat que ens deixa, un exemple de treball incansable, silenciós molt sovint, però sempre present i imprescindible.
La mort del Quillo ens deixa un buit immens, impossible de reomplir, i se’m fa difícil escriure pensant que ja no hi és. La notícia m’enxampa lluny sense possibilitat de poder compartir amb la seva família, els amics i tots els fallaires l’acompanyament i el dol. És allí, també al Pirineu, en silenci entre muntanyes, llacs i rius on li faig el meu particular comiat. Descansa en pau Quillo, et trobarem molt a faltar i la nit de Sant Joan sempre rodarà una falla amb el teu nom.