El passat 31 d’agost es va acomplir el 25è aniversari de la mort de Diana Spencer, Princesa de Gal·les; Lady Di per a la història i Princesa del Poble per als súbdits de S. M. Elisabet II. La persona que va suposar el problema civil més gran a què mai s’ha vist enfrontada la reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, governadora suprema de l’Església d’Anglaterra i cap de la Commonwealth. El detall dels títols de la reina val per contextualitzar la importància de Lady Di. A vint-i-cinc anys vista de l’accident de cotxe que li va costar la vida al pont de l’Alma de París, la seva figura continua generant interès i fins i tot veneració. Ho demostren la recent Spencer (2021), la sèrie The Crown, així com els articles, documentals i tertúlies farcides d’experts en la casa Windsor surten com bolets. La flama, lluny d’apagar-se, revifa. Fins i tot ara, en temps de xarxes, immediatesa, socialites, hashtags, viralitats i escàndols de tota mena, el fenomen Lady Di enlluerna propis i estranys. Xerrameca amb personatges de tota mena i àmbits, des de diplomàtics i periodistes de “societat” fins a coneguts de la portera remouen amb molt de “respecte” –despullat de cap mena de pudor– vida i miracles de la finada. La vivisecció a què va ser sotmesa públicament Diana Spencer des que es va oficialitzar el compromís amb el Príncep Carles el 1981 va ser de traca i mocador; tenint en compte que a l’època els generadors de continguts i canals de transmissió eren paparazzis i tabloides. Pel que he pogut sentir i veure, ara l’espectacle supera amb escreix els cims de carronya i misèria moral assolits llavors. La tradició continua.