Vull demanar excuses a l’amic Ivan Álvarez per manllevar-li el títol del seu article i aplicar-lo mimèticament a la meva columna, en un copy paste descarat. Aprofito també, abusant de la mateixa confiança, de discrepar en part i força amb ell, aportant-hi el meu criteri contraposat. De fet la frase que entenc grandiloqüent i excessiva “Andorra territori ciclista” no és de l’Ivan, tampoc és meva... És d’un ministeri que en un excés de rauxa propagandística qualifica, engloba i cataloga tot un país, avesant-lo a una exclusivitat que no s’ajusta a la realitat objectiva. No li falta raó però a l’Ivan, quan ens esmenta les condicions favorables i atractius que presenta Andorra, per a l’entrenament i convivència dels ciclistes professionals, i també dels amateurs. Per altra banda ens entossudim, des d’una factoria d’idees, a implementar a tutti plein carrils bici posats amb calçador en uns vials saturats, interromputs, alguns sense continuïtat, sense sentit, amb una pobríssima activitat, i amb ràtios minses que no justifiquen la seva implantació. Encara no ens hem adonat que l’entrenament esportiu ciclista no utilitzarà mai els carrils bici? Aquests no s’adapten a les seves característiques. I que el transport i desplaçaments en bici, fora de l’aspecte estrictament esportiu, és residual a Andorra? Ens entestem a emmirallar-nos en ciutats europees, on la bici fa part integrant del paisatge, i és determinant en el programa de la mobilitat urbana. Abans d’importar comportaments i cultures que no quallen a Andorra cal que la factoria analitzi el perquè de tot plegat.