No crec en les casualitats, però ves per on, vuit dies després de la commemoració del 25è aniversari de la desaparició de Lady Di, la reina d’Anglaterra ha mort. M’ha sorprès l’impacte provocat per la notícia, i ressalto el mot notícia per davant del fet, perquè Isabel Windsor tenia noranta-sis anys i el traspàs d’una persona quasi centenària no és cap fet extraordinari. N’és una prova fefaent l’impecable i genuïnament britànic timing amb què el fet s’ha comunicat públicament -calculat i programat al mil·límetre, res improvisat-. No oblidem que estem parlant del Regne Unit! La sorpresa tampoc no és per la reacció dels súbdits de S.M., ni per l’impacte mediàtic; ni per les mostres de condol planetari. O encara menys pels maratonians programes especials amb tota mena d’opinions i intervencions -com la inapel·lable d’Amadeo Martín-Rey, doctor en història i dinasties reials, al Telediario de TVE1 a propòsit de Carles III: “El primer que podem esperar és un regnat més curt que el de sa mare”-. El que m’ha agafat de sorpresa ha estat la reacció de les meves filles. Cadascuna a la seva manera, però el fet les ha colpides. L’impacte de la mort d’una figura cabdal de la història del segle XX ha estat un dels motius que ha captat el seu interès. Però el que ha generat la meva sorpresa és l’emotivitat amb què han parlat d’ella quan hem comentat la notícia. Una reacció que, per llunyania temporal, generacional, social, educativa, etc., no m’esperava. Potser, repeteixo, només potser, la devoció d’ambdues per l’univers Harry Potter -essència britànica- hi té alguna cosa a veure. La reina ha mort, visca el rei!