S’acostuma a dir que Meritxell assenyala el començament del curs polític. Alguns, amb una excessiva urgència mediàtica, ja anuncien la seva candidatura a unes eleccions encara no convocades: un modus operandi que es resumeix en una presentació reeixida, amb joves figures emergents sobradament preparades, amb currículums universitaris tipus Sciences-Po o similars, publicant escrits i articles de premsa gairebé setmanals, on brilla la crítica, la descripció dels símptomes i on manquen sempre el diagnòstic i les solucions. Aquesta exhibició de força sembla haver penetrat amb molt impuls, influint en el mercat de la política andorrana. Altres grups de l’establishment, més clàssics i/o experimentats, examinen pacientment aquests posicionaments i moviments, sabent, però, que els cartells d’anunci disposen d’un timing predeterminat i calculat que cal respectar, a risc de cremar-s’hi en un intent precoç i agosarat. També, hom espera pacientment l’autodefinició estatutària dels liberals escindits, que a hores d’ara ja està tardant, i que es voldran situar, amb tota seguretat, en la comoditat del centre, un espai ja per si mateix dens i hiperpoblat, en aquesta porció mediana del formatge. Les regles del joc del sistema electoral fan que els estrategs i els spin doctors hagin de filar molt prim per prendre decisions referents a les eventuals aliances pre. En tot cas, una vegada escrutades les urnes, l’aritmètica electoral deixarà amanits els pactes guanyadors post. I com que el respecte de la paraula no és el precepte més valuós per a alguns, estarà prohibit emocionar-se!