Dues conclusions del debat d’orientació política:
–La primera, que no cal que especulem més, les eleccions seran quan el cap de Govern vulgui –de fet, ja és així segons la llei– i no hi ha condicionant extern que el forci al contrari. El seu discurs i les respostes als grups parlamentaris ens diuen, sense dir-ho, que té corda per estona, que hi ha suficient matèria i que tant pot esgotar la legislatura fins el darrer dia com pot provocar un avançament electoral. Arguments per un fet o altre n’hi ha. Però no ens hi capfiquem, al cap i a la fi si decideix arribar al final només queden sis mesos per posar les urnes. És un mal menor.
–La segona, que Xavier Espot va marcar clarament quin és el seu rival. És a dir, quins són els arguments que caldrà contraposar en campanya, aquells que potencialment li poden fer més mal, electoralment parlant, perquè toquen el moll de l’os de molts dels problemes que té el país. Dedicar la part final del discurs a tot un al·legat contra els posicionaments que han fet públics des de Concòrdia, ens mostra un cap de Govern inquiet pel forat de les manifestacions d’aquest nou partit. Un Pere López més que amortitzat, un Pintat i un Cabanes presumptament cercant aliances, una Montaner sense relat fora de la pandèmia, i una Pallarés desfullant la margarida no representen per a Espot gaire preocupació, sap com neutralitzar-los. La dificultat la té a saber contrarestar l’argumentari de Concòrdia. I això que d’aquest nou partit encara no en sabem gaires propostes articulades ni quina és la seva implantació al territori, clau essencial per obtenir bons resultats.