L’escèptic que porto a dins té poca fe en els partits (polítics) i en l’acció de govern que duen a terme -amb alguna excepció, flor d’un dia que no fa estiu-. Defuncions reials a banda, l’11 de setembre passat Catalunya va viure l’enèsima manifestació popular per la Diada. Una marxa de caràcter clarament reivindicatiu que si va servir per a alguna cosa, va ser per evidenciar el desencís de la ciutadania amb els polítics que, havent fet bandera de la “independència” el 2017, des de llavors se l'han passat per l’Arc de Triomf. Sembla una lluita perduda, perquè el poder no entén en sensibilitats, opcions i interessos que no siguin els seus. Tot i això, hi ha molta gent que té clar el que vol o, més ben dit, el que no vol. Gent que no es deixa emportar pel derrotisme que tot ho embolcalla i vol millorar la perspectiva de futur. Un dels perills d’aquest descontentament ciutadà és ser terreny adobat perquè populismes i altres “facilismes” imposin el seu totalitarisme. Model que, de facto, ja vivim en amplis àmbits -sobretot econòmics- en molts països. En aquesta línia, centrant el focus a Andorra, sobta l’atenció que ha rebut al debat d’orientació política del Consell el nou moviment impulsat per gent jove. Sense citar en cap moment el mot concòrdia, el cap de l’executiu va tenir paraules crítiques pels seus posicionaments. Continuo sense saber fins on poden arribar (Concòrdia, vull dir). És clar que no combreguen amb la situació actual, ni amb la deriva que està agafant el país (continuo referint-me a Concòrdia). Si hi ha alguna cosa clara, és que la promoció els està sortint de franc.