Que fàcil que oblidem. Sobretot quan el que queda enrere no ens afavoreix, o creiem que no fa justícia al personatge que hem anat construint amb el temps. Andorra té bona desmemòria per al que li convé. Memòria selectiva, deixadesa per posar en valor, per recordar, per tenir present d’on venim, qui som, qui ha fet créixer el país. Com si l’Andorra d’avui, amb aspiració cosmopolita, tecnològica i farcida de cotxes tunejats entre gratacels de gust discutible hagués arribat per generació espontània, com si ens vingués de nou, mentre deixem a les grues esgarrapar les faldes de la muntanya. Aquests dies, la senyora Conxita em deia que hem crescut tan de pressa que hem deixat enrere les coses dolentes, però també moltes de les bones. Que potser no calia córrer tant. I m’adono que té raó, perquè, al capdavall, oblidar qui som, no només no ens fa millors, sinó que ens fa més fràgils. Aquesta necessitat d’ignorar un passat ramader, frugal i de subsistència; de fugir de la tribu, de deixar enrere el nouvingut, de fer-li creure que no serà mai un dels teus, aquesta dèria de fer creure que la prosperitat sobrevinguda que va arribar al país era merescuda per ser el poble escollit d’algun déu sorneguer -ves a saber- no treu el regust de ranci ni el punt de digna misèria, no ens fa ni més savis, ni més cultivats –que això ho dona la cultura i no els diners–. I així deixem passar els dies, i anem repetint els errors del passat, oblidant els qui van obrir camí, els qui van posar la primera pedra d’un país que no sé si mai serà el millor, però que és el que estimem simplement perquè és el nostre.