En ple debat d’orientació política, al Consell General es va obrir un meló que ja començava a estar massa madur, el de la problemàtica de la construcció, amb tots els factors que s’hi adhereixen. El boom exagerat de la construcció necessitava ja, com no, una atenció personalitzada per part de l’Estat, i quan dic Estat em refereixo a tots els seus actors, nacionals i parroquials. La inversió estrangera ferotge en productes immobiliaris, la pressió desembocada d’algunes actuacions urbanístiques impactant sobre el territori, la lamentable manca d’habitatges de lloguer, els costos inestables dels materials i de la mà d’obra, la gran dependència econòmica de les famílies a la construcció i annexos, representen un còctel explosiu que en un mercat lliure hauria d’autoregular-se. Les lleis i reglaments inherents i els plans urbanístics parroquials ja haurien de fixar clarament les regles del joc, però sembla que no és suficient i es marquen, des de l’executiu, actuacions intervencionistes i revisionistes d’algunes lleis recentment aprovades, contribuint a la inseguretat jurídica, i ratllant la invasió de competències. És ben cert també que els recursos de què disposem haurien de ser el baròmetre regulador per crear un topall vinculant de la densitat de la població, i que aquests recursos s’haurien de definir, d’enumerar i de catalogar. Aquest fet no queda, a hores d’ara, prou diàfan en un POUP. Entenc que per desencallar aquesta conjuntura, calen reflexions i accions decidides, per part de tots els agents de l’Estat, però mai sota el format d’una Llei d’urgència.