Treballar per compte propi molt sovint implica constatar, amb un regust amarg, que hi ha diverses menes de treballadors. I no ho dic només pels entrebancs burocràtics –que també–, ni per les discriminacions pel que fa a les pensions, els ajuts o la incertesa pròpia del dia a dia que té qualsevol persona que s’aventuri a muntar el seu negoci. Aquests dies que es parla de la Llei d’economia digital, m’adono –un cop més– de les realitats paral·leles que conviuen sota un mateix sostre. Deixant de banda que –al capdavall– no totes les feines són iguals, ni requereixen les mateixes servituds, constato que a pocs autònoms ens passa pel cap limitar les hores en què podem rebre un correu, respondre la trucada d’un client o plantejar-nos si volem o no teletreballar. I no hi tinc res en contra. Si hagués volgut treballar amb un horari pautat i oblidar-me de la feina en passar la porta, és clar que hauria de replantejar-me la professió i el règim de treball. Hi ha d’haver gent per a tot i per a tota mena de feines. I totes són bones, i totes tenen una funció important perquè l’engranatge no s’aturi. Però tinc la sensació que mentre una part de l’administració sembla que estira el xiclet de la modernitat mirant de donar resposta a les noves necessitats, una altra continua insistint a complicar la vida als autònoms, amb extintors –sí, encara hem de comprar un extintor–, amb professions noves que no encaixen en els caducs codis d’activitat econòmica i amb una CASS que de vegades sembla que castigui qui menys ús en fa. Sort que som país d’emprenedores i emprenedors. O això diuen.