La reina Elisabet II, conscient que fins i tot les reines moren, fa anys que va posar fil a l’agulla per deixar les seves exèquies al seu gust, malgrat no poder-ne gaudir, arribat el moment. Va triar les flors, la música i el paper que havien de seguir tots i cadascun dels figurants en el que s’ha volgut qualificar com el funeral del segle. Les càmeres que van immortalitzar la seva coronació van tancar el cercle -70 anys després- amb un comiat multitudinari, estudiat al mil·límetre i amb un guió tan solemne com previsible. És l’avantatge de ser reina, rica i sàvia: que saps que el que queda és la imatge final, la que miraran de reproduir les sèries de ficció, la que servirà de punt de referència quan morin altres regents jubilats, la que gràcies als milers de persones que hi van prendre part servirà per il·lustrar els llibres de text dels escolars. Fet i fet, res de nou sota el sol. Els faraons ja feien servir les mateixes estratagemes per entrar en la memòria col·lectiva per la porta gran. Enrere quedem la gent del carrer. Els qui pensem que això de morir-se no va amb nosaltres. Els qui amb prou feines deixem dit què volem que facin de les nostres despulles quan siguin inservibles. Els qui ens lamentem de la fredor, del desgavell o de la precipitació dels funerals d’aquelles persones que ens han acompanyat un tros del camí. I t’adones de la fragilitat d’aquella petita immortalitat que recreava Kundera, que sembla mentida que poc que coneixem els altres, els seus neguits o els seus desitjos. La part bona de tot plegat és que a aquelles alçades a l’interessat, poc l’importa.