Confesso que dimarts vaig plànyer els meus col·legues periodistes culturals. Per dues raons. La primera perquè hi havia una coincidència d’actes –com tantes altres vegades passa, sembla que nosaltres mateixos ens contraprogramem, no ho tenim prou difícil en el món de la cultura que a sobre fem coincidir activitats el mateix dia i a la mateixa hora–. Tot i això, l’elecció també era bastant clara: la celebració del Dia de la cultura i el lliurament de premis Àgora passaven per davant d’una conferència de Pau Rossell sobre l’impacte socioeconòmic de la cultura –interessantíssima i recomanable sobretot a les nostres autoritats, que sempre miren el full de càlcul abans del contingut d’un projecte cultural; però encara hi són a temps i ho poden recuperar al YouTube del comú d’Escaldes.
Resolta la primera decisió, arriba el segon plany: com encapçalar la notícia sobre els premis? I la prova de l’interrogant és la diversitat de titulars que vam poder llegir, escoltar i veure. Perquè al marge dels noms dels premiats, tots i cadascun dels discursos de dimarts al vestíbul del Consell General van tenir el seu punt d’originalitat i de reivindicació. Alguns d’esperats, com el de Juli Peña, davant d’una classe política que ja està massa acostumada a rebre retrets i ve a aquests actes amb la cuirassa posada; d’altres d’emotius –com el de la Teresa i la Carme–, i els dos darrers d’una gran magnitud –el de l’Àlvar i l’Albert– i tot plegat amanit amb el so de les gralles i els tabals i acolorit amb el bordeus de les camises dels castellers, a qui cal desitjar un engrescador retorn a les places.