I de la feina a casa. I quan arriba el mal temps, d’aparcament a aparcament, i para de comptar. Aquesta ha estat durant molt de temps la premissa d’una societat abocada a la cultura de la feina, quan tot estava per fer. Són les escorrialles d’una Andorra en què molts immigrats arribaven amb ganes de fer hores per tornar al poble amb cotxe gran i pagar la caseta, i que es van acabar quedant aquí. En què els botiguers veien com la caixa s’obria i es tancava en un dringar continu de francs i pessetes rosses. Els vells bons temps. De jornades maratonianes, de cues fins la frontera, d’edificis que anaven omplint espais –de pressa, i una mica de qualsevol manera– com un mal implant en una boca esdentegada. Amb els anys, han millorat les condicions laborals. Ja no es poden fer tantes hores com abans, tenim dies de festa i quan es parla de convenis col·lectius ja ningú no es persigna amb un vade retro Satanàs. Però els tics es mantenen. Costa sortir de casa, costa aprendre a relacionar-nos després de la feina i el clima no ens hi ajuda. I malgrat tot, cada dia hi ha coses a fer, nous locals per descobrir, noves propostes, conferències, presentacions, activitats. Propostes que omplen les pàgines de l’agenda, amb les extraescolars dels nens, els nous cursets de cuina i –abans que ens adonem– amb els mítings de campanya. I tanmateix ens falten excuses per trobar-nos. Parlem amb els de sempre. Anem als llocs de sempre, i amb els temps que corren, aviat ni tan sols això. Fa fred, els dies s’escurcen i les sabatilles i el Netflix són les noves sirenes. Arrecerats, fins que torni el bon temps.