És d’hora, la parada es va omplint d’usuaris que esperem el bus. El dia es va aclarint mentre no deixen de circular camions, bolquets i altres vehicles industrials. El bus no arriba. El trànsit de cotxes particulars, majoritàriament ocupats per una sola persona -òbviament, el conductor/a-, va in crescendo. A servidor, que diligentment es va instal·lar l’app Mou_T_B, per estar al cas de línies, parades i horaris de pas, se li acut obrir-la per veure quan és previst que passi el bus. La informació que surt a la pantalla es pot qualificar de surrealista, sense exagerar. En els trenta minuts d’espera, haurien d’haver passat no un, sinó dos autobusos! La cosa quedaria en anècdota si no fos pel detall, que no és ni el primer, ni el segon cop que aital situació es produeix. Alguna vegada, impulsat per la indignació del moment, se m’ha acudit trucar al telèfon d’informació. Escollida l’opció pertinent i transcorregut l’obligat temps d’espera, la resposta -en un to sempre correcte- ha estat de confirmació. De confirmació del que ja sabia: que el bus no ha passat i que el proper trigarà entre quinze i trenta minuts més a arribar. Els motius, com el valor, es donen per suposats. El que té més bemolls de tot plegat és que he arribat a sentir que no tenim dret de queixar-nos. On s’és vist! On anirem a parar, que és gratuït! Atès que és un SERVEI PÚBLIC, deixant de banda els imponderables, que sempre poden arribar (trànsit, condicions climàtiques, accidents); i tenint en compte que les empreses que el presten el cobren -no sé si poc, bé, molt o malament-, com a usuaris tenim tot el dret de demanar un servei públic en condicions.