Sense adonar-nos-en el temps passa, el dia s’escurça, baixen les temperatures i tornen el fred, les boires, la neu, i amb ells, l’hivern. Com venen els records i l’enyor a través d’un vidre de la finestra mentre plou a l’exterior i ens escalfem a la xemeneia de casa. La roda de la quotidianitat segueix imparable amb nosaltres dins, en una frenètica cursa no se sap on. Com si fos ahir... tot aparentment igual i res a veure... buits que no s’omplen i experiències que pesen a la motxilla, altres que deixem anar i fluir com si res. Anades i vingudes, entrades i marxes... Les fulles tornen a caure i a cobrir els terres de colors ocre i taronja, evidenciant que tot no és perenne, que res no és per sempre. I sense saber ni com ni per què seguim empenyent la roda, que no pari, i fugim endavant sense de vegades parar i mirar enrere per veure el que deixem al camí. Els cicles comencen i acaben, canvia la situació conjuntural, la geopolítica i els primers ministres surten i entren de Downing Street. Evoluciona tot tant que a vegades perdem les arrels, i no aprenem dels errors. Hi ha coses que no tornen a ser mai iguals, encara que diguin que el temps és l’oblit... Hi ha camins que si se separen no es tornen a unir, absències que són insubstituïbles, trens que surten i altres que passen per davant. En cada decisió escrivim una nova pàgina i en cada no-decisió unes oportunitats desaprofitades que no sumen.