Mentre la publicitat governamental (és a dir, l’administració pública) mitjançant les finestres emergents als mitjans de comunicació em recorda que la llengua és responsabilitat de tothom i que la Llei del català ens dona drets i deures, una altra publicitat d’una societat de caràcter públic se m’adreça directament parlant de shopping, de mountain, de scenic... per posar tres exemples només. Uns em diuen que tinc drets, els altres podria considerar que me’ls treuen. Que ràpid s’emporta el vent titulars com el de fa poc més d’un mes i mig: “Costa anuncia una proposta de resolució per millorar l’ús del català en l’espai públic”, amb el conseqüent subtítol: “La proposició de llei busca ampliar la presència i ús social del català.” Quin món de contradiccions! Sembla que el que diu el Consell General no és aplicable al sector turístic, com si haguéssim d’amagar que aquí tenim una llengua pròpia. Ningú nega que les campanyes turístiques adreçades a un públic determinat s’hagin de fer en la llengua d’aquest potencial visitant –anglès, francès, rus o xinès, tant hi fa–, però que al nom oficial de la campanya a casa nostra diguem shopping al que tota la vida n’hem dit turisme de compres o mountain a la muntanya... em sembla d’un provincianisme bastant accentuat, com si amb l’excusa de voler arribar a més públic amaguéssim la nostra personalitat pròpia. I això no tan sols ens passa amb la llengua, sinó amb moltes de les nostres singularitats, perquè es prefereix crear nous productes de màrqueting que imitin d’altres en el context internacional que no pas posar en valor la nostra idiosincràsia.