Llegint o escoltant la majoria de notícies sembla que els problemes que col·lapsen l’actualitat hagin sortit de cop al bot del no-res. A la vista d’això, fer o tenir memòria, aplicar el sentit comú i prendre decisions racionals és una utopia. A Andorra la falta d’habitatges de lloguer assequible s’està cuinant des de fa anys (del de compra no cal ni parlar-ne). El canvi climàtic planetari no va començar amb l’onada de calor, la sequera i les inundacions de l’estiu passat. La imparable onada de política populista que està arrasant des dels EUA fins a Itàlia, passant per França, Espanya, Andorra i altri tampoc no és cap novetat -i no cal remuntar gaire en el temps per comprovar-ho-. La deriva autoritària i personalista de Rússia, Xina, Turquia i altres països/potències ha passat de ser considerada inacceptable a un model que, ben mirat, tampoc no està tan malament. Vaja, que ja n’hi ha prou de tanta democràcia, de tants drets, de tanta igualtat i altres modernitats. Ni diferència de classes, ni bretxa salarial, ni igualtat de gèneres, ni ecologisme... El sistema capitalista ultraliberal s’ha esforçat el que no està escrit per arribar fins on som, esmerçant quantitats indecents de pasta, guita o diners, perquè ara quatre arreplegats creguin que hi ha maneres diferents de fer rutllar el planeta i salvar-lo del col·lapse a què l’aboquem. És curiós veure com la “confiança”, concepte que, segons l’ortodòxia econòmica, és la base del comerç, de la política o de la vida social, ha desaparegut sepultada per raons i interessos que només coneix l’idioma dels diners vinguin d’on vinguin. Show me the Money!