Ja fa mesos i mesos que cada diumenge fullejo el Diari d’Andorra fins a trobar “els imprescindibles”. Una secció amable que, setmana a setmana, intenta retratar el vessant més proper de persones més o menys conegudes del nostre entorn –els recomano que si no l’han llegida mai, ho aprofitin per fer-ho, que és força distreta–. Confesso que, al principi, jo la mirava sense fixar-m’hi gaire, com aquells reportatges de diumenge que passen amens entre la segona torrada i la magdalena que ja no calia de l’esmorzar llarg de la setmana. Però m’ho acabo mirant sempre. Primer com qui no vol la cosa, després amb un cert aire de curiositat, i ara ja, amb voluntat sociològica que diria la Milà. Què és imprescindible? I per a la majoria de nosaltres –si és que serveix d’anàlisi sociològica de pa sucat amb oli–, la resposta és força transversal: família i telèfon. És igual si ets home o dona, de dretes o d’esquerres, futbolista o advocada. Tothom coincidim. Una perquè és el que sentim que cal dir, l’altra perquè és la realitat descarnada: ja ningú no va gaire lluny sense el mòbil. I sí, després hi podem anar sumant respostes més o menys estereotipades o previsibles: com els amics, la natura, una bona lectura, la música, viatjar... Al final, i mira que passa gent diversa per la secció, tots plegats som ben semblants. O a Andorra tots estem tallats per un mateix patró –que també podria ser–. Si no ho haguessis d’explicar a ningú, què seria imprescindible per a tu? El cotxe? Els diners? L’estatus? La feina? La mirada aliena? El sexe? Com diria la meva filla, l’imprescindible soc jo. I té raó.