La Llei de la transparència, que va impactar sobre la ciutadania sense pena ni glòria, ens aporta ara des de Govern més concreció, sobre la base d’uns reglaments en què semblaria que es vol afavorir i fomentar el control dels estaments públics, des de la participació de la ciutadania del carrer. Però una vegada examinat el text podrem sucar-hi pa! Pel que jo sé, el recorregut i procés d’un projecte de llei és el clàssic, on tot es mou entre la majoria parlamentària i l’executiu, amb unes tímides participacions testimonials de taules associatives i també dels conglomerats socioprofessionals, que pretenen representar, amb tota la bona fe del món, tot el teixit ciutadà i empresarial sense aconseguir-ho, si examinem les quotes aritmètiques reals de representació. Però el joc és net i democràtic, perquè unes urnes atorguen les majories dins del Consell General, i uns òrgans establerts i homologats com el Tribunal de Comptes i Tribunal Constitucional marquen i determinen la supervisió i el control de les regles del joc. Ara, però, amb el nou reglament a la mà, en una rauxa mental de despropòsits, hi afegim més elements totalment arbitraris i prescindibles, per infantils: una taula del poble elegida per sorteig (si us plau!) i on les decisions no seran vinculants! Quin valor te això en una democràcia? Mireu, deixeu d’imitar els suïssos, i si ho voleu fer, almenys feu-ho bé, instaurant minireferèndums per a qualsevol afer que pertoqui. Cal escollir: o ens movem en una democràcia participativa real, amb totes les conseqüències, o bé ens quedem en la democràcia clàssica representativa.