Des d’alguns sectors, fa dies que repeteixen la idea que limitar la construcció i el sòl edificable només farà que encarir, encara més, el preu de l’habitatge a Andorra. Si apliquem allò de l’oferta i la demanda, és evident que a menys oferta i una gran demanda d’habitatge, com passa ara mateix, aquesta oferta tendirà a encarir-se. Vist així, la premissa d’aquest postulat contrari a la limitació seria correcte. El que passa és que la gent que diu això, que limitar suposaria un encariment, no ens diu tota la veritat. I quina és, la veritat? Doncs que actualment hi ha més de 6.000 pisos buits a Andorra i que, per tant, l’encariment no es deu a manca d’habitatge construït, sinó a la manca d’habitatge al mercat. En aquest sentit, el mes d’abril, des de Demòcrates ens van dir que, per resoldre la crisi de l’habitatge a Andorra, caldrien uns 3.000 pisos. Així doncs, encara ens en sobren 3.000 per continuar tenint buits... L’altra veritat que amaguen en parlar de limitació al creixement és que bona part de la construcció actual a Andorra es destina a pisos de luxe per a persones amb un alt poder adquisitiu, pensant sobretot en un tipus de residents que, a la pràctica, no aporten directament dinamisme a l’economia andorrana, perquè majoritàriament no operen al país. De quina manera els pisos de luxe solucionen els problemes d’accés a l’habitatge de la gent treballadora de casa nostra? De cap de les maneres. Per tant, per se, limitar no ha de comportar un encariment, l’encariment es deu exclusivament a les polítiques fetes des d’Andorra en els darrers anys que han apostat per pisos de luxe i per no afavorir (o obligar) de posar pisos buits al mercat.