Si d’alguna manera es pot definir (em resisteixo a parlar en passat) el Centre Cultural i de Congressos Lauredià és com un equipament complet on hi pots trobar els espais necessaris per gaudir, consumir, produir i participar de la cultura, tant les persones individualment com els grups o associacions que la fan possible. Sens dubte, els lauredians tenen l’equipament, així sense adjectius ni complements, reflex d’una societat inquieta que no només té en el centre de congressos el lloc on satisfer les seves necessitats culturals, sinó que hi construeix identitats, cohesiona socialment i, del qual, se’n beneficia tot el país. Dipositari de memòria col·lectiva, contenidor de molt diverses manifestacions culturals, reflex de la història d’una societat moderna... i tants altres conceptes que fan imprescindible la seva restauració de forma prioritària. Perquè no és tan sols un equipament, és un espai cultural de dimensions socials incalculables. És possible que l’incendi suposi una frenada a determinada acció cultural, però indubtablement hi ha prou empenta conjunta entre autoritats i col·lectius perquè un cop superats els laments la reforma sigui inapel·lable. El foc destrueix, però també regenera. I mentrestant no arriba o no s’acaba la restauració, tot allò que s’hi duia a terme o el que estava en projecte de realitzar-se, s’haurà de reubicar i segur que tots els actors implicats ja hi estan treballant perquè el dinamisme i la riquesa cultural que albergava (i tornarà a albergar) no es vegin aturats. Sant Julià no s’ho mereix, el país no s’ho pot permetre.