El català, la nostra llengua, focalitza periòdicament l’atenció mediàtica. No per reiteratiu és un assumpte que es pugui tractar a la lleugera. A més de tots els matisos i tons que té, l’adobem amb un grapat de contradiccions. El blanc o negre no porta enlloc. En aquesta ocasió el detonant és un còctel format per les dades de l’enquesta d’usos lingüístics assenyalant la davallada del català en l’àmbit públic; i l’arribada de temporers –imprescindibles, no ho oblidem– per fer rutllar la maquinària turística de la temporada d’hivern. Amb una superioritat moral (?) exigim als nouvinguts que de cop al bot entenguin i parlin el català. Una exigència que temo que nosaltres mateixos estaríem disposats a acomplir. L’argument demagògic que si, posem per cas, te’n vas a Alemanya a treballar i (sobre)viure, no et queda més remei que aprendre i parlar l’alemany, no s’aguanta per enlloc perquè som una societat bilingüe, si no trilingüe. Malgrat que hi ha qui no ho accepta, Andorra s’ha fet gran gràcies als immigrants. Els que tenim deures per acomplir som nosaltres compartint el català amb voluntat ferma i tota la comprensió i paciència que faci falta. El fet que a Andorra es pot viure en castellà i en portuguès, francès o anglès no canviarà ni per la via de la imposició a cop de normativa, ni per una suposada i mal entesa superioritat moral. Frenar la davallada del català ens implica a tots. Quantes vegades canviem automàticament i inconscient a l’idioma del nostre interlocutor al cap del dia? I ho fem fins i tot quan ell/ella fa o intenta fer l’esforç de comprendre i, gosadia agosarada, parlar en català.