Una munió de gent enfadada supura pels comentaris dels diaris digitals. Tothom es veu amb cor de dir als altres què i com han de fer la feina, però tanta dedicació a esmenar la plana aliena no permet excel·lir en la pròpia. Des de la pandèmia -aquella que ens havia de fer millors- sembla que no hagi canviat res, però no és cert. La gent -així, en genèric- està reactiva. Estem reactius. Ens enfadem més i més fàcilment. Tenim menys paciència, ens esgarrapen els voravius a la més mínima futilitat, però no sembla que tinguem consciència de la pròpia responsabilitat sobre les coses que ens passen. Perquè això implicaria que els canvis han de venir de dins, i estem massa cansats per fer-ho. Que aquesta és una altra de les coses que han canviat després de la Covid: tots anem molt cansats. Ens arrosseguem de dilluns en dilluns, mirant de fer front a tota la feina que esperava a la gatzoneta a la tornada de la normalitat per atacar-nos a traïció. Esdeveniments per parar un tren, com si el temps perdut es pogués recuperar. Ingenus. Tant, que gairebé em desperta tendresa. Que aquesta és l’altra. Pensant que quan t’irrites a cops de botzina els altres aniran més de pressa, confiant que si et queixes, algú reaccionarà. Insistint, irritats, amb el ferm i innocent convenciment que els estirabots a la xarxa mouran el món. Però el món només es belluga fent feina, sumant i posant-nos les coses una mica més fàcils els uns als altres. Passant davant. I si no pot ser amb alegria, amb un mínim de bona predisposició. I sí. Les coses no van bé, però la queixa sistemàtica tampoc farà que millorin.