Fa més de trenta-cinc minuts que espero el bus; n’han passat un parell que no han parat perquè ja no hi cabia ni una agulla. El conductor és qui menys culpa té de la circumstància. Fet el rosari habitual d’imprecacions malsonants, depenent del fred del moment, em fixo en l’entorn. La companyia (humana) és la de cada dia. Centro l’atenció en el grup d’estudiants que s’esperen, sovint des de fa més estona, a la parada. Amb els dies vaig copsant les dinàmiques amb què interactuen. A banda dels omnipresents mòbils i el llenguatge, que no la llengua -parlen de tot-, sorprèn l’agressivitat més o menys continguda, l’actitud desafiant, amb què s’expressen corporalment. Aquí és quan definitivament m’adono que soc gran, que el temps no passa en va, com escaientment explicava en Gabi Fernàndez fa uns quants dies en un entranyable article (La meva sogra, D’dA 21/11/22). D’aquell escrit a aquestes ratlles hi ha una distància considerable; soc més vell, tinc menys pèl (al cap) i, ni de bon tros, la seva capacitat comunicativa. Però no fugim d’estudi que l’espai és el que és. Observant com es desa-fien amb una inesgotable energia vital, em volta pel topí quin futur els espera, quina mena de país, de món, heretaran. Els inputs actuals -de tot plegat- són majorment negatius. Hi ha dies que tinc la temptació de dir-los que mantinguin encesa tant com puguin la flama d’aquesta rebel·lia perquè la necessitaran d’allò més. Tot seguit, despenjant-me de la cabòria, soc conscient que, com a màxim, em guanyaria un improperi -per dir-ho polidament- llençat amb tota l’energia de la seva descarada i beneïda inconsciència.