Divendres posàvem sobre la taula el llacet lila i les dades que ens parlen de violència envers les dones. Tanmateix, tot plegat alguna cosa no fem bé, quan en parlar de violències envers les dones ens trobem que encara hi ha qui ho posa en qüestió: que no tots els homes són iguals, que si les denúncies falses, que si les dones fan violència psicològica -que és pitjor-, que algunes bé s’ho mereixen, que la culpa és de les mares que eduquen malament els seus fills, que jo no soc ni masclista ni feminista, que al final cal triar la gent per la seva vàlua, que això de les quotes és una mala cosa, que si les feministes haurien de prendre més fibra, que sempre estan enfadades, que potser el que passa és que els falta un home que les posi a ratlla, que van mal servides, que a casa farien més feina, que ho volen regirar tot... La llista és llarga i feixuga. I la realitat, tossuda. No som ni volem ser iguals: volem els mateixos drets i oportunitats. I mentre sobre el paper hi ha poca cosa a discutir, a la pràctica, ens trobem amb noietes que viuen les primeres relacions acoquinades perquè els volen controlar el que es posen, amb qui parlen, on van o per què no han respost un missatge al moment. Tenim tan interioritzades algunes desigualtats que acabem confonent el que és normal amb el que està bé. Però és més fàcil pensar que ens queixem de vici que qüestionar-nos que potser -només potser- cal començar a mirar el món amb una nova mirada. Divendres posàvem sobre la taula el llacet lila i les dades que ens parlen de violència envers les dones. Un any més. Una vegada més. I tantes com calguin.